Els que em coneixeu de fa temps sabeu que des de petit sempre he tingut una fama (suposo que me l´he guanyada a pols...) de ser molt competitiu amb totes les disciplines esportives que he anat practicant, i que per sort han sigut moltes i variades. Però ells anys passen, i la manera d´enfocar les coses també varia amb l´experiència, el que vull dir és que ara ja no preocupa tant competir contra els altres (ja que cada dia n´hi ha més, i més preparats...), sino que prefereixo buscar noves experiències que em facin vibrar més a nivell personal.
Tot aquest rotllo només és per dir-vos que des de feia temps tenia moltes ganes de participar (i si podia ser acabar) en un IRONMAN. Ara fa 2 anys em vaig apuntar a l´Ironman de Niça, però una lesió després de la marató de Barcelona no m´ho va permetre. Aquest any vàries circusmstàncies (però bàsicament la participació al mes de maig a la TITAN DESERT) han fet que l´Ironman de Niça es tornés a creuar en el meu destí.
Eren dos quarts de set del matí, i els més de 2500 triatletes amb un gorro blau trèiem la tensió picant de mans al ritme de “put your hand up in the air...” que sonava dels potents altaveus que teníem darrera, quan de cop l´speaker crida: trois, deux, un, zero!!! i tots ens llencem a l´aigua per anar a buscar la primera voia que me l´havia mirat vàries vegades i estava molt,molt i molt lluny... Tot i haver-me col.locat prudentment a la sortida amb els nedadors de -1h20´ (que suposadament nedaven al mateix ritme que jo...) no em vaig poder escapar de rebre cops i cosses dels més de 5000 braços i peus que es movien al meu costat. L´objectiu en aquest primer tram era ben senzill: no estressar-me i no malgastar més energia de l´estríctament necessària ja que posteriorment segur que la necessitaria. I així ho vaig fer durant l´hora i divuit minuts que vaig estar nedant dins les aigües, per sort bastant tranquiles, de Niça.
Després que un voluntari m´ajudés a sortir de l´aigua mig marejat de tanta estona movent el cap per respirar, vaig estar a punt de posar-me a córrer i seguir als que s´afanyaven per sortir de l´aigua i anar a buscar la bici situada als impressionants boxes situats a la “Promenade des Anglais” (o traduït al català: passeig marítim de Niça), però la veritat és que havia interioritzat molt i molt bé el “mantra” que feia dies que em repetia a totes hores: “Eduard: a poc a poc, que això és molt llarg!!!” i per tant em vaig treure el neoprè, em vaig posar els mitjons mentre un dels molts voluntaris m´escampava la crema solar per l´esquena, i vaig començar a pedalar cap a no sé ben bé on, però que estava molt i molt lluny... Després d´uns primers 30 km´s de rodar en plà on m´avançaven triatletes amb bicis espectaculars (que sense cap mena de dubte eren més cares que els nombrosos Renault Clio que hi havia aparcats a la vorera de la carretera), vaig fer despertar els quadríceps pujant de cop una rampa de 500m al 12%. Això era l´inici d´un llarg port de muntanya que ens portaria fins a més de 1100m d´altitud, on vaig donar-me compte que havien estat molt útils les meves sessions d´entrenament de muntanya en solitari per les muntanyes del Vallès, cap a St Llorenç del Munt o el Coll d´Estenalles, ja que sense variar el meu ritme m´adonava que avançava a moltes bicicletes que minuts abans m´havien avançat fent un soroll espantós... Els 50km següents fins al Km 120, crec que van ser els pitjors moments de l´Ironman per a mi, ja que bufava el vent de cara, era bastant plà i jo començava a tenir símptomes d´insolació. La temperatura havia arribat a >30º i tenia força malt de cap... Vaig perdre la concentració fins al punt que tenia molta son (si,si, son de dormir!!!) que va a estar a punt de fer-me caure un parell de vegades. Les 4 hores mal comptades que havia dormit, la gana i la calor començaven a passar factura, i no va ser fins arribar a un habituallament on hi havia bidons amb Coca Cola Light, que se´m va passar una mica la tonteria. Per sort el començament d´una forta i perillosa baixada de més de 1000m de desnivell va fer que em tornés a concentrar amb la carrera, i tot i que encara faltaven uns 30km de planer (per cert, una altra vegada el vent en contra!!!) vaig aconseguir arribar a la zona de boxes per començar la marató a l´hora que la gent normal fa la becaïna: les 3 de la tarda!!!!
Un altre voluntari em va ajudar amb la bici i jo em vaig poder concentrar en posar-me les bambes, els esparadraps per a la tendinitis als dos genolls, i una gorra (marca “Ironman” especial per l´ocasió) al cap, per començar tot seguit una batalla èpica contra la calor, la deshidratació, el mal de cames i el més temut dels mals: el baixon psicològic!!. Però veus tu aquí, que les cames varen començar a funcionar molt millor del que em pensava (segurament consequència del mantra que fins aquell moment havia estat seguint a conciència: “Eduard: a poc a poc, que això és molt llarg!!!”) i vaig començar a avançar molts corredors. Molts d´aquests corredors no portaven cap braçalet de colors (símbol que encara no havien completat cap de les 4 voltes de 10´5 km que hi havia des dels boxes, corrent per la “Promenade des Anglais” ó Passeig Marítim fins a l´aeroport i tornar), però d´altres corredors que també avançava ja portaven un, dos o tres braçalets la qual cosa indicava que les meves cames estaven funcionant bastant bé. Em vaig marcar un “micro-objectiu” que ja no vaig abandonar fins al final de la marató que era: córrer tota l´estona i no caure en la temptació de caminar, com ja estaven fent molts i molts altres corredors (sense comptar els que també vomitaven o que estaven estirats a terra dormint o amb algun metge al costat...). Ara bé, cada 1´7km m´obligava a parar-me en cadascun dels “habituallaments” que havien montat per seguir una nova rutina “made in Eduard”: 1 vas d´aigua+1 vas de Powerade+ 2 talls de taronja+ 5 segons d´aigua freda sota les dutxes que l´organització havia montat després de cada habituallament (tot i les conseqüències en forma de butllofa a la planta dels peus que sabia que això tindria pel fet de mullar-me continuament les bambes i mitjons...). D´aquesta manera, i amb l´ajuda inestimable de l´Elena que seguia estoïcament sota la calor insuportable de la tarda cadascuna de les meves passades davant del boxes i on m´informava dels diferents “sms” que rebia d´alguns amics donant-me ànims, anaven passant els kilòmetrs i jo seguia amb un estat d´ànim més que acceptable tenint en compte les cares dels personatges que em creuava constantment. La segona volta es va fer llargueta (sobretot quan anava en sentit aeroport i m´allunyava de l´ambient espectacular que hi havia en els 3km més propers als boxes), la tercera volta volia dir que ja havia fet la meitat de la marató i psicològicament ja em va servir per començar a restar els kiòmetres en comptes de sumar kilòmetres com havia fet fins en aquell moment, i la cuarta (ai la cuarta!!!) va ser ÈPICA. Ja feia estona que havia afegit +1 Power Gel a la rutina, ja no em quedaven pràcticament forces per arribar al següent habituallament sense deixar de córrer, el mal de genolls i de quadríceps era insuportable, les butllofes em pessigaven la planta dels peus a l´apoiar el peu a terra, pujar i baixar un graó se´m feia una muntanya, la respiració ja era totalment ineficient i semblava una cafetera sorollosa, pràcticament no era capaç ni d´aixecar el dit per saludar als familiars de corredors de Vic, de Lleida, de... o simplement “guiris” simpàtics amb ganes de cridar “come on Eduard!!!”, però jo ja només tenia una imatge gravada en la meva ment: i era la del passadís estret de 300m que hi havia abans de l´arribada amb grades abarrotades de gent a cada cantó cridant el meu nom, i aixó és el que empenyia les meves cames a no deixar de córrer en cap moment. Aquest moment també tenia clar des de feia mesos, que el volia disfrutar al màxim possible i deixar que els sentiments fluïssin per si sols. Em vaig posar a caminar, l´speaker cridava el meu nom però no el sentia, la gent aplaudia però tampoc els sentia, l´Elena em feia fotos però no la veia,...simplement estava caminant en el meu món i en pocs segons em van passar pel cap tots els esforços i sacrificis que havia fet per arribar allà on estava en aquell moment. Aquell minut de glòria que havia somniat tantes vegades finalment havia arribat!!. Sense adonar-me´n m´estaven queient llàgrimes d´emoció. Aquelles mateixes llàgrimes que havia vist tantes vegades per la TV o pel YouTube ara canviaven de protagonista i em queien a mi. Ho havia aconseguit: ja tenia la medalla de Finisher. Ja havia fet el somni realitat!.
No hay comentarios:
Publicar un comentario