Una aventura i experiència única
Fa uns sis anys, quan només li donava a la raqueta (amb bastanta poca gràcia), hauria pres per boig qualsevol que m’hagués dit que a aquestes alçades hauria fet un Ironman. No sabia ni què era un triatló i trobava dur correr més de 30 minuts seguits.
Però el passat cap de setmana a Niça va donar-se un fet que recordaré tota la meva vida.
Viatge de 6 hores en cotxe en companyia de la família Penas, arribada als apartaments amb el temps just de descarregar, anar a comprar quatre coses al super i sopar per anar a dormir, el viatge amb nens havia estat cansat.
El dissabte vem anar a l’entrenament oficial de natació. Hi vem anar corrent amb el David, uns 20 minuts pel passeig marítim per anar-nos familiaritzant amb el que ens esperava l’endemà. Arribats al lloc, ja amb considerable ambientació i després de posar-nos el neopré vem anar a provar tranquilament l’aigua, uns altres 20 minuts també per agafar sensacions i comprovar que la platja... era de pedres!
Tot seguit ens vem anar a registrar i vem tornar cap als apartaments a preparar les bosses que vem entregar a la tarda juntament amb les bicicletes. Primer dilema: deixàvem els neumàtics inflats o millor fer-ho l’endemà tal i com mànen els cànons? En teoria no es podia entrar a boxes el dia de la cursa, per tant vem agafar la manxa i les vem inflar allà mateix.
Un ambient impresionant, motivació extra.
Passejada pels carrers de Niça cap als apartaments, sopar lleuger i a dormir també aviat.
A les 5 del matí m’aixecava i per agradable sorpresa meva la Pau i les nenes van fer el mateix uns minuts després. Ens vem reunir amb el David al jardí i vem anar en cotxe fins a un parking proper a la sortida. No hi havia nervis, però sí una notable excitació, l’adrenalina començava a correr per les venes...!
Dilema resolt: centenars de persones anàven amb manxes, senyal inequívoc que havin entrat a inflar els neumàtics. El David i jo ens vem mirar i vem confiar en no trobarh cap sorpresa a l’agafar les bicis.
Quina gentada, semblava que fossin les 12 del migdia. Això sí, tots de color negre neopré i gorret blau, rosa o taronja segons les categories. Ens vem col.locar a l’últim calaix, i és que més de 2.548 persones en un petit tram de platja impresionen, sobretot si no et tens per un gran nedador.
Petardasso a les 6h30min i entrada a l’aigua amb moooolta calma. Una braçada darrera l’altra i amb bones i llargues respirades, que no hi havia hagut oportunitat d’escalfar i no es tractava d’agafar una taquicardia.
Ball de bastons continu fins la primera boia, jo intentava agafar cap a l’esquerra del tot on hi havia més tranquilitat, però si em despistava em trobava envoltat de gent i calia anar amb compte. Un cop d’un altre corredor em va fer saltar les ulleres, per sort se’m van quedar mig agafades al cap i no les vaig perdre. Practicament tota la natació va ser així, buscant espais i anar fent. La primera volta va passar força bé, i la segona encara més, per tant vaig sortir de l’aigua molt sencer i si no fos perquè sé que no dono més nedant pensaria que m’havia passat de conservador, total 1h21min i posició parcial 1.861.
La transició tranquila i procurant no oblidar res: crema, mitjons, guants, casc, pitrall, sabatilles ben posades, ulleres... gairebé 9 minuts i és que les distancies dins dels mega boxes tampoc eren curtes, però bé, els neumàtics havien aguantat sense problemes.
Només sortir un corredor que no hauria fet el que jo (una transició a consciència) es va creuar de dreta a esquerra per aturar-se, em va tocar i em va fer anar pel terra. A corre cuita em va mig demanar disculpes, va arreglar el que havia d’arreglar i va continuar mentre jo m’aixecava del terra. Espero que li fèssin bon profit els 30 segons que no va dedicar a ajudar a aixecar-me. Estàvem a uns 100 metres dels boxes, envoltats de públic que es va quedar mut quan vaig caure però que va aplaudir tant bon punt vaig arrencar de nou. La veritat és que va reconfortar-me i en un no res vaig oblidar la caiguda.
Anava amb un sol bidó de líquid perquè esperava que ens en donèsin a la sortida de boxes, però fins al primer avituallament al km 20 no en vaig poder recollir cap, tampoc vaig trobar a faltar líquid. Vaig ingerir el primer sòlid en el km 1 o 2, un “bocadillo” colombià carregat de sucre i fruita.
A continuació uns km de pla en els que encara es rodava envoltat de gent però tothom al seu ritme, en cap moment hi havia sensació de pilot. Al Km 20 ens vem trobar amb una autèntica paret, només eren 500 metres però per un carreró estret i una pendent del 10%. A més d’un se li van encenedren les alarmes, si en quedaven gaires com aquesta...
Vem seguir pujant però més suau durant uns 4km, el grup es va anar obrint i al km 50 fèiem la primera baixada just abans d’enfilar el Col de l’Ecre, 21 Km de pujada fins coronar el sostre del tram de bici, 1.120m d’alçada. Em trobava força bé i em movia amb desenvolupaments curts per tal de conservar en bon estat les cames tot i que a vegades em costava perquè sabia que podia forçar més. Però veia que anava avançant més corredors que els que em passaven i això em tranquilitzava i em deia que segurament estava dosificant bé.
Fins al km 90 anàvem rodant per pla i en alçada, paisatges, camps, cases, boscos i pobles esplèndids. La organització perfecta: senyalització impecable i avituallaments marcialment organitzats i ben assortits.
Als avituallaments anava agafant líquid (una aigua i una isotònica cada 20 km aproximadament) i mitja barreta. L’experiència de Sables em va inculcar el bon costum de menjar amb regularitat i aquí ho vaig aplicar rigorosament.
Al km 105 tocava atacar l’últim port important, el Côte de Saint Pons de 7km i pujada constant però no dura. A continuació uns 10 km de bucle en pla per una mateixa carretera on et creuaves amb un bon grapat de corredors i per les cares que es veien podies intuir com anaven els altres corredors.
A continuació 40 km de baixada, calia recuperar tot el que s’havia pujat. Un parell de pujades curtes però suficients per evidenciar que les cames ja no estaven com al principi. Aquí ja havia començat a prendre algun gel i agafar algun bidó de Coca-Cola. Primera aturada a buidar la bufeta.
I els darrers 30 km de pla, la gent s’acoplava i alguns tiraven bastant fort. Jo em vaig animar en algun tram, però em notava ja alguna petita tibantor a les cames i prudentment vaig pujar pinyons i continuar pedalant però amb menys esforç.
Arribada de nou a boxes, no em notava molt tocat però sí que l’esforç i la calor es notaven. 6h 32min per fer els 180 km i posició 1.512 en el parcial de bici.
Transició una mica accidentada. Deixar la bici bé perquè els voluntaris te l’agafaven i la penjaven ells, però primer no trobava la bossa i una voluntaria em va haver d’ajudar. Em vaig canviar mentre un voluntari em posava crema a pistola i un altra m’agafava la bossa per guardar-la. Vaig pensar que em calia buidar de nou i millor en aquell moment que durant la cursa a peu, al preguntar em van dir que els banys estaven al costat de les bicis... Vaig haver de tornar enrera i quan estava en plena acció em vaig adonar que m’havia deixat els guants posats, i ja havia entregat la bossa! No pensava correr amb guants, feia massa calor, però eren semi nous i m’havien costat una pasta. Vaig buscar el voluntari que m’havia agafat la bossa i em va dir que ja estaria guardada i vaig anar cap a la zona de les bosses. Una voluntaria de l’edat de la meva mare em va veure la cara de desesperació i ho va entendre de seguida: em va agafar els guants, va mirar i va dir en veu alta el meu número de dorsal i va afegir “ne vous préoccupez pas, je m'occupe de tout”. Gràcies!
A la classificació no va sortir el temps d’aquesta segona transició, però estic segur que van ser ben bé uns altres 8-10 minuts.
Per megafonia em va semblar entendre que el primer ja havia arribat fa uns minuts o estava a punt de fer-ho. Quins fenòmens. Bravo Marcel Zamora!
I començava el marató, quatre voltes per la Promenade des Anglais fins l’aeroport i tornar, eren les 15h i la calor apretava fort. Ritme suau, les cames no estaven per cap alegria, i als 2 km el primer avituallament i tot un pasadís d’uns 5 metres de dutxes d’aigua fresca. No m’ho vaig pensar i m’hi vaig posar de cap. Plàtans i beguda, el mateix en tots els avituallaments fins al final, i algun gel o taronges de tant en tant. La primera volta en 50 minuts, bé però no vaig veure la família, clar que anava uns 30 minuts avançat segons els càlculs inicials.
La segona volta en 1h, ja havia començat el calvari i els quadriceps s’esforçaven en pujar cames amunt, m’hauria excedit amb la bici? Molta gent caminant, alguns inclús assentats o ajupits sota una palmera. Continuava passant per tots i cada un dels túnels de dutxes.
Ara ja havia vist a la família i cada pas per meta era una dosis de motivació extraordinaria. Molta gent, música a tope i la Pau i les nenes cridant cada vegada que m’acostava.
La tercera volta va ser la pitjor, vaig començar a fer els avituallaments caminant i l’únic objectiu cada vegada era arribar al següent. Inclús un parell de vegades vaig haver d’aturar-me uns segons per intentar calmar els quadriceps.
Però els km anaven caient i això donava molta moral, no era plan haver arribat fins aquí i plegar o acabar caminant, no.
Km 25, km 30, km 35... i mica en mica les cames anaven cada vegada més soles, amb dolor i a poc a poc però no s’aturaven. Km 40 davant mateix de l’Hotel Negresco, cada vegada més gent i ambient, la meta que s’acostava, ara ja tocava entrar pel passadís de meta, no calia tornar a girar per començar una nova volta, vaig buscar la Pau per agafar les nenes i entrar amb elles, però les nenes no hi eren perquè estaven mortes del cansanci després del llarg dia. Era el preu pagat per haver vingut a veure la sortida, però bé, una llàstima però estava a segons de completar el meu primer Ironman.
4h 13 min de cursa a peu incloent la segona transició, posició parcial 935.
Entrada a meta, entrega de medalla i una indescriptible barreja d’emoció i euforia em va envair. Estava en un núvol i finalment era Ironman Finisher!!!!!!!!!
12h 16 min en total i posició 1.197 de 2.330 que vem acabar.
